Fora

(durant la última Ronda Vallesana)

 

Camines i te'n vas
i jo quedo atrapat
a dins d'aquest forat
i em sento incapaç
d'arribar al teu costat.

Camines i te'n vas
i em deixes ben tirat
com si estigués ofegat
dins d'un enorme vas
de vinagre colmat.

Camines i te'n vas.
Als llavis un breu somriure
que em dóna alè per viure
mentre alleugeres el pas
sempre ferm. Ets ben lliure.

Nadal 2009

Bon Nadal a tothom i Feliç Any Nou 2010.
I que nevi, que hem d'anar a fer raquetes!

 

Serra del Verd a l'hivern.

Serra de Finestres

 
 
 
 
A la serra de Finestres volem anar a portar el pessebre. Cap a Santa Pau anem abrigadets, abrigadets (com pastorets) en un autocar molt ventilat. I sortim de Santa Pau amb 4 graus sota zero cap al collet de Can Gordi, que passem tranquilament. Esmorzem a una caseta passada la Ginebreda mentre el sol ens descongela les mans, sense tacte pel fred.
Després anem pujant pel la riera dels Arcs cap amunt, trepitjant un munt de fulles seques i passant un munt d'esquelets de faigs. En arribar al coll trobem un petit oratori i en pocs minuts arribem a Santa Maria de Finestres. Pugem un moment a veure el castell (?) i a contemplar el Pirineu emblanquinat. En tornar a Santa Maria cantem nadales, mengem turrons, bevem moscatell i hi deixem el pessebre. Aquest any el pessebre és no-figuratiu, que no vol dir que sigui abstracte, sinó que algú es va deixar les figures a casa...
Amb el moscatell a les cames anem pujant cap al Puigsallança. I ja que hi som, passegem una estona per la serra, per veure panorama. Dinem en un prat acompanyats del solet i un parell de cavalls.
Tot baixant per les marrades anem veient cases abandonades i d'altres que no ho estan. La zona obaga té zones gelades que són perilloses. És la pega que té pujar i baixar per la cara nord a l'hivern.
Arribem a Santa Pau, fem un cafetó calent, comprem mongetes i tornem cap a casa (aquest cop amb calefacció) que ja és fosc.

Banyoles - Besalú (GR 1)

 
 
Sortim de Banyoles del Parc de la Draga. L'estany està cobert d'una fina bruma matinal, però els malvats dels vocals ens fan començar a caminar sense poder veure-la.
Arribem al mirador de Sant Martirià, des d'on es veu l'estany i Rocacorba al fons. Ara ja no hi ha aquella boira d'abans i per tant ens dediquem a esmorzar.
El camí passa prop de carreteres i arribem a Usall, on hi ha una església romànica de les que fan goig. El sol d'hivern escalfa una mica i dóna un toc ocre a tots els camps, ara erms. Les fulles que resten als roures es resisteixen a caure, rebelant-se amb la seva grogor. I al fons la vall de Núria es resisteix a quedar-se blanca del tot. Si no s'espavila a nevar, no podrem fer raquetes!
S'arriba a Serinyà. L'església de la fotografia només l'han vist els últims, ja que els primers anaven tant ràpids que no la van trobar. I al costat hi havia un bar de poble on vam fer un cafè calent. Elis,elis.
Després el camí, sense deixar de ser fàcilment trepitjable, s'enfila una mica per passar a la Garrotxa. Ja veiem la Mare de Déu del Mont al davant i Besalú a baix. Arribem a Besalú cap a la una, possiblement rècord del GR 1. Tenim un munt de temps per veure la vila, fer inútils fotos al pont aquest com fan tots els turistes i tastar algun menú turístic-medieval (com un menú normal però més car).
 
 

Ponts - Vilanova de l'Aguda

 
 
 
Sortim de Ponts amb un fred que pela i amb un cafè calentó a l'estómac. Pugem a Sant Pere de Ponts, amb el seu característic campanar octogonal. Parem molt poc (no em deixen ni acabar el dibuix) perquè hi ha uns núvols que volen deixar aigua.
El camí baixa fins a tocar el nou canal Segarra-Garrigues. Puja fins a la casa del Castellar, que tal com està ara impressiona pensar com deuria ser quan hi havia vida. Poc més enllà hi ha l'ermita de Santa Maria.
Arribem a una pista/carretera (fa dos anys encara era pista), que seguim cap amunt. S'arriba a Santa Perpètua de l'Aguda, ermita amb zona de picnic endosada.
Després d'una pujadeta arribem a Sant Miquel de Valldàries amb el seu cementiri. A sobre hi ha el castell de l'Aguda, que té bona vista sobre el rodal, tot i que en queden poques parets dretes.
Anem baixant, ja plovent, patint una pluja fina d'aquella que sembla que plogui poc, però que et va deixant xopa la roba i la motxilla, i t'entela les ulleres i et toca els ...
Arribem a Vilanova de l'Aguda i la pluja fina ja és una pluja decent, de les que no et deixen ni dinar tranquil. Total, que tornem a Ponts a dinar sota cobert.

Can Dalmau - Banyoles (GR 1)

 
 
 
 
Es surt del veïnat de Can Dalmau i es passa prop de Can Tonet. S'agafa una pista i després una altra i una altra... fins arribar a Centenys pel costat de l'església.
Des d'allà es segueixen més pistes fins a Melianta. I seguint més pistes i carreteres d'arriba a Banyoles, on es passa per un munt de carrers.
El dia es va aixecar amb boira baixa, després era primaveral. El camí passa per un munt de granges de vaques i ovelles, així com per conreus de terra humida i remoguda. A Banyoles hi ha uns carrerons al centre molt bonics, resseguits per una antiga sèquia.

Tardor

Avui he sortit a la zona de Les Arenes, a fer unes pràctiques d'un curs d'orientació. En lloc d'explicar l'itinerari seguit (el reservo per a propers cursos), explico gràficament el que he trobat mentre seia a esmorzar, a dinar o a esperar els cursetistes amagat darrera d'una fita. Definitivament ha arribat la tardor.

  

  

La pluja interior

 

La mar bruta entra a la boca
i l'omple de gust de salabror,
les ones encrespades topen
contra la gola provocant dolor;
i plou al nas, que degota,
i plou a fora. Sense color
el gris el verd s'empassa
i amenaça al blau amb la foscor.
El cap estabornit d'una pallissa
virtual, però que va deixant dolor.
Les gotes cauen, el malestar m'irrita
i em deixa cec, ja no veig cap color.

Bellver d'Ossó - Vilamajor

 
 
 
Una passejada per la comarca de la Segarra, als plans de Sió. Sortim de Bellver d'Ossó cap al nord-oest i passem per Ossó de Sió, on veiem el centre de la vila. Després passem per un camí envoltat de conreus de secà i envaït per milers de formigues amb ales. Arribem a Les Pallargues passant per l'ermita de Santa Magdalena. Al centre de la vila hi ha el castell, que es pot visitar.
Sortim cap el nord, travessant més conreus i plans. D'arbres n'hi ha pocs, però els pocs pins i alzines que hi ha es fan agraïr. El cel està tapat i el dia és d'aquells lletjos però que no toca el sol.
Arribem a Florejacs, on també hi ha un castell i una església força interessants. Des d'allà anem cap a les Sitges, on hi ha un altre castell i l'església de Sant Pere. Dinem a sota d'uns amics (uns pins) que ens tapen les quatre gotes que comencen a caure.
Seguim fins a Guardiola, on hi ha una petita ermita. Ara el camí passa per el tros cremat aquest estiu, els camps resten erms i els pocs indicis de vegetació estan negres i sucarrimats. Al final arribem a Vilamajor, vila molt petita però que té les restes d'un castell molt interessant, la torre i el fossar. Aquí acabem la caminada.

Lo temps no es perd

 

Mil bajanades perpetro
encegat de vanitat
i tot cofoi les comento
plenes de mediocritat.

Poc després, del què m'invento,
ben poca coas ha quedat;
només actes que lamento
i el temps que se m'ha escapat.

Però...
mentre aquest dol és viu
i la meva culpa expio
d'aquest gravíssim pecat,

sento l'ànima que riu,
batecs de cor, que respiro,
em sento viu i alleujat.

Alicia

Sempre m'ha agradat Albéniz. I Granados, i Tàrrega, etc. Des de que em varen ensenyar a tocar la guitarra que m'ha agradat aquest so. De fet, no entenia com és que Albéniz va compondre aquestes peces amb un piano. Deuria ser que no sabia tocar la guitarra. Les adaptacions de la seva obra per aquest instrument m'agraden més que les originals que havia sentit sempre, massa impetuoses, massa estridents, massa piano.
La primera vegada que vaig sentir un fragment de la Suite Ibèria en piano vaig tenir ganes de trinxar un piano com a represàlia d'aquest acte vandàlic contra la Suite que a mi m'agradava. Si, com a peça de piano estava molt bé, però no tenia res a veure amb el delicat frec dels dits contra les cordes, ni les sagetes a mig màstil, ni els rascats, ni els arpegis a quatre dits. Era una altra cosa.
L'any passat vaig sentir per casualitat un fragment d'una versió que no em va desagradar. Vaig preguntar i em vaig comprar el disc. Suite Ibèria i Suite Española: Alicia de Larrocha. Això era una altra cosa. Tot i estar interpretada en piano el so s'assemblava més a la versió de la guitarra, el piano no s'exhibia com a instrument, sinó que interpretava l'esperit de la partitura amb humilitat. M'hauria agradat sentir-la algun cop. Ahir vaig saber que he fet tard.

Records de la Vall d'Aran

Unes vaques i un gat.
 
 

31

 

A Maçaners omplo aigua tot content
Sembla que ja es va acabant l'estiu
El cotxe es queixa, li falta aliment
L'aire del Pedraforca em manté viu


De mica en mica va tornant la gent

Puigmal i olla de Núria

 
 
 
Sortim ben d'hora per agafar el cremallera dels 'excursionistes', el primer que puja a Núria. Encara no han obert ni el bar. Comencem a pujar el Puigmal, però en lloc de passar arran de riu, pugem pel bosc de Sant Gil. Al final els dos camins es troben a la Coma de l'Embut. La part final és dreta i pedregosa, tot i que hi ha suïcides que la baixen en bicicleta. Arribem a dalt del Puigmal, ple de gent com sempre. Veiem que pel sud hi ha boires i s'apropen.
En lloc de baixar, anem carenejant en direcció nord, passant pel Pic Petit de Segre i el coll d'Err. A l'esquerra deixem el Puigmal de Llo. Seguint la carena (que no vol dir que tot sigui pla) pugem al Pic del Segre. La boira comença a entrar a la vall de Núria.
El camí baixa un bon tros fins al coll de Finestrelles, comencem a tenir gana. Ara ve una forta pujada fins al Pic de Finestrelles, que de propina té una part final d'"agradable" tartera. Ara ja toca dinar, tenim la boira a tocar. De fet el vent del nord impedeix que la boira ens envolti i fa que giri sobre si mateixa, fent remolins i pujant cap amunt. Els voltors volen sobre nostre, per si de cas.
Baixem fins al coll d'Eina, per on passa un sender transfronterer. D'allà surt un camí molt agradable de transitar que baixa fins a Núria altra vegada. El cremallera ens porta altre cop al cotxe. Algun graciós insinua que podríem baixar a peu, total només hem caminat 6 hores i mitja.

Ein Bärchen in Berlin (5)

 
 
 
Vaig a Postdamer Platz a veure la Festhalle on fan la Berlinale. És un multicines normal i corrent que té a dalt una sala de congressos. L'edifici és com tots els del voltant: vidre i metall.
Després vaig a veure l'arxiu de la Bauhaus. Ara està buit i en obres, tot i així hi ha gent que paga per veure les parets buides. Tot és molt funcional.
Per acabar-ho de rematar vaig a Kurfürstendamm al Europa Center a comprar coses (poques, que són molt cares).
Incís: aquí el reciclatge no funciona amb contenidors, sinó que en retornar un envàs et tornen els diners. De manera que els pidolaires van pel metro i l'aeroport recollint ampolles de plàstic. Cada una pot valdre entre 15 i 25 centims.
Ara torno a ser a l'aeroport.
A Berlin encara fa sol. München està tapat.

Ein Bärchen in Berlin (4)

 
 
 
 
Especial intensiu Museuminsel.
Pergamon Museum: l'altar de Pergamon està aquí, sencer, és enorme. Llàstima que l'han robat. També hi ha mig poble romà de Milet, amb la porta del mercat. Al darrera hi ha sencera la porta d'Ishtar, de Babilònia, amb part dels seus murs blaus. La porta fa el doble d'alçada que la romana. A part d'això, tenen pedres basàltiques amb escriptura cuneiforme de Zincirli, cadires de pedra assiries i escultures, la cambra d'un palau assiri, vigilat per lleons barbuts i alats, una banyera assuria, relleus de Nínive, relleus de palaus de Susa i Persepolis. Hi ha una col·lecció temporal de Deus grecs i Dionissos. Hi ha una estàtua d'Antinoo i bustos de filòsofs.
Alte Nationalgalerie: m'agrada tot, però sobretot K. F. Schinkel, J. P. Hasenclerer, C. D. Friedrich (una sala sencera), T. F. Hildebrandt, A. Böcklin, E. Manet, P. Cézanne, Wilhelm Leibl, Max Liebermann, Franz von Lenbach, Adolf Menzel i Giovanni Segantini. Visita obligada.
Altes museum: com que el museu egipci està en obres, tenen la Nefertiti aquí. A part hi ha una col·lecció d'orfebreria, eines i pedretes de Creta i Mikonos. Estàtues de tots els déus grecs. A dalt hi ha una exposició temporal sobre Alexander von Humbholdt, la seva tasca i el seu futur museu. Hi ha moltíssim material etnogràfic i dels seus viatges.
La Neue Galerie està en obres fins l'octubre. Mala sort.
DDR Museum: no està a l'illa, però al costat mateix. Molt catxondo. Veus exposat on i com vivien a la feliç DDR.
Després vaig a Alexander Platz, que és una plaça enorme feta una merda i envoltada de botigues. Vaig a sopar al Tiergarten, al Hooters, un lloc que sempre està ple (perquè les cambreres van lleugeretes de roba i ballen).