La boira al cap

 

Què sent una papallona que ha perdut les ales?
I un gos que ha perdut el seu olfacte?
Pateix una flor quan és arrencada?
Què pot fer un pianista sense les seves mans?

Només puc pensar, i penso massa.

El cap em bull i els peus es refreden.
No camino.
I quan els peus no toquen a terra, la boira puja al cap.

 En Paco Moreno m'ha passat aquesta foto de grup feta a dalt del Canigó (gràcies). Si algú s'identifica, felicitats per fer el cim! A veure si n'arriben més.

vacances forçoses

 
Hola. Som un parell de botes que estaven ahir encara molles. La intensa pluja que va caure dissabte durant tota la tarda ens va deixar tant xopes que l'endemà encara es veien gotetes d'aigua quan ens tocaven. Les nostres plantilles interiors es desfeien al tacte i la nostra sola de goma no feia més que empitjorar l'enorme bassal que teníem a dins.
Doncs bé, ara ja estem seques, respallades i preparades per a noves caminades. Però ens haurem de quedar a casa ben desades. Resulta que una inoportuna lesió fa que els peus que ens calcen hagin de fer repòs durant una temporada. Llàstima, ara que ve la temporada d'acció, de fer Pirineus, d'anar de llac en llac, de cim en cim...
Doncs aquí estem, avorrides i inútils, prenent el sol, de vacances forçoses. Però això no acabarà així. Quan tot hagi passat prometem més guerra. Encara queda molt per caminar.

Pujada al Canigó

 
 
 
Aquesta sortida és la part final de la Travessa Mataró-Canigó, però no correspon al GR 83, sinó al GR 10 francès.
Es surt del Coll de la Descarga (si hi arribes, clar!) pujant cap al coll de la Cirera. Després un corriol sense pèrdua porta al refugi de l'Estanyol, passant primer per una zona de pi negre i després per una fageda. El paisatge de la fageda amb la boira és irreal, sembla pintat, i es confonen les llums amb les ombres.

D'allà es va pujant pel bosc primer i pels prats de nerets després fins arribar a la pista de Prat Cabrera. Es segueix la pista fins al refugi de Cortalets. En aquest punt, la pluja que queia era tant persistent que varem arriber ven xops al refugi. L'endemà les botes i la roba encara no eren eixutes.

Des del refugi el camí que puja al cim del Canigó per la font de la Perdiu no té pèrdua, ja que el fa tothom. Tot baixant, un altre cop a la font, es segueix el GR 10 fins al refugi de la Bonaigua. Allà, un corriol que travessa el torrent de Sant Vicenç ens fa perdre tot el desnivell fins a dur-nos a Vernet. Sort que aquí no plovia.

No tot és negatiu quan plou o fa boira. El paisatge adquireix una altra dimensió: l'important ja no és el que es veu, sinó el que s'intueix en l'ombra. El bosc agafa olor de moll i de nou. Els torrent recobren vida i ho celebren sorollosament. Llàstima de la mullena.