Sempre m'ha agradat Albéniz. I Granados, i Tàrrega, etc. Des de que em varen ensenyar a tocar la guitarra que m'ha agradat aquest so. De fet, no entenia com és que Albéniz va compondre aquestes peces amb un piano. Deuria ser que no sabia tocar la guitarra. Les adaptacions de la seva obra per aquest instrument m'agraden més que les originals que havia sentit sempre, massa impetuoses, massa estridents, massa piano.
La primera vegada que vaig sentir un fragment de la Suite Ibèria en piano vaig tenir ganes de trinxar un piano com a represàlia d'aquest acte vandàlic contra la Suite que a mi m'agradava. Si, com a peça de piano estava molt bé, però no tenia res a veure amb el delicat frec dels dits contra les cordes, ni les sagetes a mig màstil, ni els rascats, ni els arpegis a quatre dits. Era una altra cosa.
L'any passat vaig sentir per casualitat un fragment d'una versió que no em va desagradar. Vaig preguntar i em vaig comprar el disc. Suite Ibèria i Suite Española: Alicia de Larrocha. Això era una altra cosa. Tot i estar interpretada en piano el so s'assemblava més a la versió de la guitarra, el piano no s'exhibia com a instrument, sinó que interpretava l'esperit de la partitura amb humilitat. M'hauria agradat sentir-la algun cop. Ahir vaig saber que he fet tard.
