Bé, el camí no comença ben bé del refugi, sinó una mica més amunt, al principi de la pista que va al mirador dels presidents. D'allà puja el camí del trencapinyes, fins a trobar el GR. Els prats que es trepitgen a primera hora del matí ens ofereixen l'olor de l'herba fresca i una inmillorable vista del Pedraforca, el Cadí i el Moixeró.
Després de baixar una mica fins al xalet-refugi, el camí continua pujant tossudament cap al coll de Pal, amb el vent de cara i una gèlida temperatura impròpia del mes de juny. En arribar al coll de Pal, després de l'últim pendent, el vent ens vol fer girar cua, però a davant tenim el Carlit, el Puigmal i el Puigpedrós que ens criden. I no ens hi podem resistir.
Comencem a baixar i el vent afluixa. Es creuen telecadires, telearrastres, tele-ous, i altres instal·lacions relacionades amb el món de l'esquí. Les pistes sense neu ofereixen un aspecte fantasmagòric, dessolador, carents d'identitat. Ara hi baixen uns ciclistes que, sense cap mena de por, es llencen muntanya avall sense frenar.
Durant el camí, el que a l'hivern és neu, ara són prats verds, plens de cavalls i vaques que pasturen tranquilament. Ara ja comença a fer calor i el sol apreta.
Dinem a la Roca del Castell, que té una senyera en estat lamentable (simbòlic, oi?), però al costat hi ha quatre arbres que encara fan ombra. Després baixem fins a Alp, amb un últim tram que segueix la carretera. Arribem cansats, suats i torrats pel sol. I havíem començat abrigats i tot!
