Per a l'Anna Vila

 

Tu ets forta com un roure
a la terra arrelat,
que amb ferma voluntat
mira endavant quan vol ploure.

Ets alegre com el riu
que s'esmuny entre les pedres,
fent florir les flors més belles
entre el blau i el verd més viu.

I, malgrat les flors marceixin
i el roure sigui tallat
el teu bosc ens és present.

No deixem que defalleixin
flors i roures rebrotats.
En ells, et seguim veient.


Se'n va la teva alegria.
     S'ha acabat la poesia.

Bastiments

 
 El Bastiments és un cim molt assequible, però que ofereix un bon premi a qui hi puja. També és un cim traïdor, ja que el fort vent que acostuma a fer dificulta l'ascenció i el risc de boira i tempesta és alt.
Es puja des de l'últim revolt de la carretera de Vallter 2000, seguint el GR 11. S'arriba per un bosc fins al refugi d'Ulldeter.

 
 Des d'allà cal seguir el GR 11 (i no les pistes d'esquí) fins al coll de la Marrana, on una forta ventada us donarà la benvinguda. A l'esquerra es deixa el Gra de Fajol.
Es puja cap al Bastiments per un camí que es veu fàcilment, cada cop amb més pendent. A dalt hi ha una creu que no és el cim, cal pujar una mica més fins arribar-hi. Per cert, el vèrtex geodèsic està una mica trinxat, però qui és el valent que puja a refer-lo?
Es baixa pel mateix camí. Es pot utilitzar també el telecadira de l'estació d'esquí, però no cal, per això tenim les cames, oi?
Tot baixant el cel es va anar tapant, i el que en principi eren uns nuvolets que feien molta gràcia i una boira molt fotogènica, al final era un potent cumulonimbus que ens va fer córrer camí avall tapats amb impermeables.

T-4

S'enlairen els plors,
aterra la por.
S'en va l'esperança,
arriba la mort.
Molt gran és la xifra,
més gran el dolor.

Vides ja del tot perdudes,
innocents sense perdó.
Es cremen tots els seus somnis,
s'apaguen les il·lusions.

Posta de sol al Pedraforca

 

S'apaguen els llums del dia
i tots els focus del capvespre s'aboquen sobre teu,
resaltant la teva figura, esbelta, imponent, màgica.
S'estén un decorat rosat fet a mida.
Un núvol pretén fer-te de barret, però no és digne.
Igual que jo, tampoc sóc pas digne
de satisfer la meva mirada amb la teva figura.
Tan sols puc tancar els ulls, caure
de genolls i, agraït, notar la teva presència,
omplir-me de la teva energia
i respirar l'aire vital que em dónes.
Sóc teu i vinc a tu, per trobar-me i recarregar-me.
Perquè tu sempre hi ets
i tu ets la Bellesa eterna.

Escalfament estival: haiku

Clarividència total
Corren lliures pels prats
Els óssos


haiku: poema breu japonès

Escalfament estival: transhumància

 

Em sento privilegiat.
No tinc la ment adormida
com la massa oprimida.
Però em sento marginat,

seré jo l'equivocat
en la meva obcecació,
i no tindré l'ocasió
de seguir tot el ramat?

Fins la platja he arribat,
veig la desesperació
dels que sense compassió
a la sorra han aparcat.

Veig part de la humanitat
que durant l'any s'escarrassa
per tenir una terrassa
a davant mateix del mar.

I em sento indignat
per aquells que sens recances
van en fila de vacances
al lloc que els és indicat.

El Montgrí

 
 
 Es surt de Torroella de Montgrí seguint el GR 92 per una pista, que més tard és un corriol. S'arriba al coll de Santa Caterina, on hi ha una creu. El corriol puja fins al castell, que només té les parets de fora.
Es veu des de la platja de Pals fins a les illes Medes i, pel darrera del castell, es veu tot el golf de Roses.

A llevant surt un corriol pedregós i relliscós que baixa fins al coll d'en Garrigars. El camí puja fins al Montplà i baixa per un corriol fins al coll de les Sorres, on comença el bosc. Hi ha unes taules. Es va per un tram asfaltat i es passa per les dunes i per una urbanització.
Després d'una llarga pista pel mig del bosc deixo el GR i baixo a l'Estartit per un sender local. A baix, paro un moment a la font de Santa Anna.

Torno a Torroella pel camí vell, que està arreglat per anar-hi en bicicleta. Com que és llarg, pesat i pla, vaig depressa.

Un cop acabada la caminada, torno a l'Estartit quan els banyistes ja marxen. A la platja encara es veuen cotxes aparcats. El sol de tarda il·lumina les illes medes i encara hi ha gent que passeja per la sorra. Vaig a veure una amiga que té una galeria d'art molt ben situada, passeu-hi (Traç d'Art, passeig marítim 10). De tornada, el sol ponent em regala un cel de milers de colors.

Puigsacalm

 
 

 
 Sortim del coll de Bracons pujant un roc fins a trobar el camí, que puja fort. Després tomba suaument a l'esquerra per un bosc de faig i boix. S'arriba al coll de Sant Bartomeu i esmorzem.

Es planeja un tram entre faigs que degotegen de tanta humitat. Feixos de llum s'esmunyeixen entre les branques. Es deixa el trencall que va a Vidrà a l'esquerra i s'arriba a la Font Tornadissa.

Damunt de la font es puja als rasos de Manter i se segueix pujant. Es passa pel ras de les Civaderes. En arribar a l'últim pal indicador deixem el camí que baixa a les Olletes a l'esquerra i pugem.

Arribem al Puigsacalm, on hi ha el vèrtex geodèsic, una creu, la senyera pertinent i un llibre de visites. Al sud es veu la serra de Llancers, Ayats i Cabrera. A l'oest, Bellmunt. Al nord, Milany i uns núvols blancs molt densos que amaguen els Pirineus.

Escalfament estival: veig núvols

 

Veig un núvol passejant
per una avinguda blava
que de fons va orquestrada
per un cirrus allargat.

Veig més núvols molt semblants
que s'ajunten en manada
cotonets en enramada
flocs de neu ben ensucrats.

I al terra el blau és verd
com imatge reflexada,
la pluja es torna rosada
i els núvols nerets i gerds.

(Tot escoltant 'Sé lest', dels Sigur Rós)

Ensagents

 
 
 
 El camí surt al km 6 de la carretera dels Cortals d'Encamp, just sota la casa dels Cortals i abans de la zona de picnic.

S'arriba al bosc de Campeà i es segueixen els punt grocs. Es travessa un bosc alpí de pi blanc. Després d'un collet el camí s'aplana i s'obre a la vall. Ja es veuen les crestes del Gargantillar i a ponent el Comapedrosa. Es deixa a la dreta el camí de la Coma dels Llops.

Després d'un altre prat es deixa a l'esquerra el camí que va a la Collada d'Entinyola i al Pic del Griu, que es veu al davant. Pel camí va rajant molta aigua, que travessa els prats i baixa fins al torrent.

Després d'un tros de pedring, s'arriba al refugi d'Ensagents, on hi ha lliteres, brasa amb llenya i una font. Al refugi em trobo uns anglesos que volien seguir el GR 7 amb un mapa de carreteres i evidentment s'han perdut. Pobrets. Els he hagut d'explicar quatre coses.

Sortint del refugi agafo el camí que puja a l'esquerra, cap als estanys. Els estanys d'Ensagents són 3 (el primer és molt petit) i estan molt propers. El millor és el de dalt, que t´´e una península al mig i a sobre té els pics del Griu i dels Pessons. Hi ha un camí que hi puja, però la tartera que veig avui no em motiva. Torno al refugi.

Abans d'arribar al refugi passo per un altre estany que no té nom, però bé que surt al mapa. Un cop al refugi agafo el camí de la dreta. El camí és perdedor, però el GPS i jo ens sabem molt d'orientació. Passats un parell de lloms s'arriba a un altre estany sense nom, ple de capgrossos. Al darrera hi ha l'estany Moreno, ben enclotat per parets, tranquil i d'aigües transparents. Una família d'italians m'han pres el lloc per dinar.

Torno al refugi a dinar. Després baixo pel mateix camí.

Escalfament estival: obsessió

 

Schwächen
Du hattest keine.
Ich hatte eine:
Ich liebte.
(Berthold Brecht)


Enfilat aquí a dalt de les muntanyes
una llum nova entra als meus ulls,
llum de les roques, tarteres, dels arbres,
però jo només et veig a tu.

El vent xiula i s'emporta les boires
i els torrents baixen aigua des del cel.
Jo continuo amb les meves cabòries:
el teu amor era ver o em prenies el pèl?

Els grills canten i em diuen talòs
per seguir barrinant la mateixa cançó.
Cal fer cas de la tristesa de les flors
o cloc els ulls i visc d'una il·lusió?

(Socors, m'estic tornant Magama!).

Estany del Siscaró

 
 
 

Començo per una de fluixa.

Es surt del final de la carretera de la vall d'Incles, on hi ha l'aparcament i el centre d'activitats (Pont de la Badalosa). Es segueix el GRP com si anéssim als estanys de Juclar.
Abans d'arribar a l'àrea de picnic es trenca a la dreta pujant a prop del riu del Siscaró, que ofereix racons i salts de gran bellesa.
En una hora s'arriba a un pla on hi ha el refugi del Siscaró. Es deixa a l'esquerra i es travessa el pla. Es deixa també a la dreta el camí que baixa a Soldeu.
El camí remonta un parell de replans fins arribar a l'estany del Siscaró. La peculiaritat de l'estany són les canyes de siscall que li donen un to diferent al blau de l'aigua. Pel camí em trobo un francès amb un gos i em pregunta pel camí. Sembla que m'ha entès.

Voltant l'estany pel nord, en un quart, s'arriba a l'estany de Canals Roges, des d'on es gaudeix d'una gran vista dels pics del voltant (pic d'Anrodat, de Juclar, de Noé). Fins aquí són un parell d'hores (o menys). Es baixa pel mateix camí.
Mentre pujava sol pel camí, només escoltava el soroll de l'aigua que anava baixant. Alhora he pogut tornar a sentir aquella olor de bosc que fa l'herba quan la trepitges i les pessigolles a les cames de les tiges més properes. Feia tant de temps que no ho sentia...

Escalfament estival: la vall d'Incles (*)

 

Vaig entrar a la vall
amb els primers raigs del dia,
que tot el que tocaven tenyien
d'un preciós tel daurat.

I jo allà, ullesbatanat,
aquell espectacle contemplava,
el que tant de temps desitjava:
muntanyes, un riu, un prat.

De fons només s'escoltava
l'aigua del riu corrent,
un grill que per allà passava

i la remor feble del vent,
que dolçament acaronava
un excursionista content.

P.D.:
Quina cosa més estranya.
Perdo el temps fent poesia
mentre tinc a la muntanya
que m'espera tot el dia.

(*) Com que sóc de ciències i no goso dir-ne d'això poesia, en dic escalfament estival.

Un bocí de llum

 El meu esperit està com es veu a la imatge: ben clar i ben serè. Les meves cames es van recuperant tot fent bicicleta. Els meus peus tornen a tocar a terra. Ben aviat tornaran a sentir el tacte de les botes, el crepitar de les branques en passar i es doblegaran per accedir a rocams encara per descobrir.

Ha arribat l'hora d'anar a Andorra.