olor de bosc

Sudokus (I)

2012-01-12T21:02:00.000+01:00

últims paisatges

2011-12-21T00:22:00.000+01:00

Del meu últim bloc.

Serra del Picancel

2011-11-08T23:01:00.003+01:00

Caminada circular per la serra del Picancel. Es surt del pont de Pedret, sobre el Llobregat i sota Berga. Es pren el camí reial a la Portella, que es perd al principi però després esdevé una pista que remunta el torrent de Bossoms. Un cop a la casa del Mascaró una drecera ens porta a una font i a dalt de Sant Miquel de les Canals.

Per baixar, resseguim la carena de la Serra de la Covil i baixem a Sant Quirze de Pedret, que ja és tancat. Unes escales ens tornen al Llobregat.

Ocult

2011-11-01T18:39:00.001+01:00

Per què t'amagues?

Paisatges

2011-10-24T20:31:00.000+02:00

Dibuixos a tinta de paisatges mig imaginaris.

Les Agulles de Montserrat

2011-09-05T23:27:00.000+02:00

Sortim de Can Massana pel GR 172, encarant-nos cap a la Roca Foradada. Un cop passat el Coll de Guirló ens desviem al sudest pel camí que s'enfila cap a les Agulles de Montserrat. Quan sembla que no podrem passar aquesta paret de roca, s'obre una escletxa i amb una grimpadeta ens enfilem a la Portella. Des d'allà planegem fins al refugi Vicens Barbé.

Un cop allà, enlloc de seguir cap al Pas dels Prínceps, anem remuntant la Canal Ampla, fins arribar a l'agulla Barbé. La voltem i ens enfilem com podem arran de roques fins al Morro Pla i la Nina. El camí segueix, però per avui ja n'hi ha prou d'esgarrapar-se per aquests camins i fa massa calor. Per ser una matinal ja hem vist prou roques de prop i hem pogut gaudir de les seves curioses formes.

La vall del Madriu

2011-09-05T23:19:00.000+02:00

A sobre dels centres comercials de Les Escaldes comença un camí que s'endinsa per la vall del Madriu, patrimoni mundial. Ja des del començament, el terra empedrat i les restes de bordes ens indiquen que aquesta vall va estar plena d'activitat humana, abans de ser patrimoni senderista. La fressa del riu ens acompanya en tot moment i, arreserats sota un arbre, notem la fresca que ve de l'aigua i alleugerem la calor que ja se'ns llença a sobre.

El camí segueix diversos trams del GR 7 i el GR 11. A mida que va pujant, la diversitat vegetal (i animal) que es troba és cada cop més sorprenent. En passar per Ramió es veuen les bordes i un pou al costat del camí.
Arribem al pla del refugi de Fontverd i notem la necessitat de jeure a l'herba i quedar-nos a dinar en aquell prat. Al refugi hi ha una font molt útil i uns bancs que van molt bé, tot i que seiem al ras.
Tot baixant no ens podem resistir de remullar-nos al riu Madriu, en un petit gorg a l'ombra, sense presses.

Les Salines

2011-06-03T20:45:00.000+02:00

Sortim de La Vajol carretera amunt i abans d'arribar al coll de la Manrella agafem un camí que, per dins d'un bosc espès, ens porta cap al coll de Lli. Allà ens comença a tocar el sol i seguim pujant fins al castell de Cabrera, que queda suspès a sobre de l'Empordà i el pantà de Boadella.
Des d'allà el camí s'enfila encara més a través d'una pineda rogenca. Després de passar pel coll de les Cordes arribem a una font d'aigua fresca i abundant i al Santuari de les Salines.
Del santuari decidim pujar fins al puig de les Salines, que està a sobre. Des d'allà, amb un peu a França i l'altre a Catalunya, es veu el Bassegoda i el núvol que tapa el Canigó.
Carenegem fins al coll dels Pous i baixen al santuari per una agradable i frondosa fageda. Un cop al coll de les Cordes prenem un corriol que va baixant tot el desnivell fins a Maçanet de Cabrenys, on arribem acalorats, suats i assedegats.

Simfonia lumínica

2011-05-02T18:13:00.000+02:00

Sant Jordi

2011-04-24T22:03:00.001+02:00

cançó (3)

2011-04-11T23:19:00.002+02:00

El misteri de la boira

2011-03-29T18:47:00.003+02:00

Corbera d'Ebre - Pinell de Brai

2011-03-26T21:34:00.000+01:00

Sortim de Corbera d'Ebre disposats a fer un nou tram de la Ruta de la Pau. Prenem el camí que va a Santa Madrona, passant per vinyes, ametllers, cirerers, tots ells florits (les vinyes no!). Arribant a Santa Madrona, on hi ha un aplec, comencem a pujar a la serra de Cavalls, passant pel costat de l'agulla. Quan som al coll aprofitem per passar per Punta Rodona, que té un munt de trinxeres a sota.

Comencem a baixar pel barranc dels Frares. El camí baixa bé i és molt agradable. A més, al voltant, les parets de pedra encaixonen tot el passadís verd il·luminat per el sol més radiant del mes. El romaní, florit, et saludar al passar i l'estepa encara no surt, poruga ella.
Arribats a la plana ja tenim al davant el poble de Pinell de Brai, on podem dinar i veure el celler.

Estampes d'Amsterdam (IV)

2011-03-21T23:16:00.000+01:00

Al Rijksmuseum, amb el senyor Vermeer.

Estampes d'Amsterdam (III)

2011-03-21T21:51:00.000+01:00

Stedelijk museum.

Estampes d'Amsterdam (II)

2011-03-17T19:29:00.000+01:00

La ciutat en moviment.

Estampes d'Amsterdam (I)

2011-03-17T19:12:00.002+01:00

Racons de la ciutat.

Això és una instal·lació

2011-03-14T18:01:00.000+01:00

No és cap broma. Estan el museu Stedelijk d'Amsterdam. La primera és de Carl Andre i la segona de Richard Serra.

14 de febrer

2011-02-14T23:04:00.000+01:00

Sant Miquel de Montclar

2011-02-08T18:56:00.000+01:00

Comencem la caminada a Les Piles de Gaià, i de seguida que deixem enrera l'últim carrer ja notem com el nostre pes augmenta considerablement sense haver menjat res. Tot el camí està ple de fang i no sembla que canvii al llarg del dia. Tot fent xip-xap arribem a Biure de Gaià, que a la part alta té algun edifici remarcable.
Allà el camí comença apujar per prats i sembrats, tots rogencs de la terra molla i encara sense gaire verd. Els arbres pelats romanen negres d'hivern, en conjunt amb l'ambient gris i la boira blanca.
El camí s'enfila cada cop més fins arribar a dalt, a Sant Miquel de Montclar. Des d'allà, seguint la carena s'arriba al cim.

La baixada, dreta al principi i fangosa per variar després ens porta a la riera de Biure, parcialment glaçada, on dinem.
Des d'allà s'arriba a Pontils, on sembla que avui només surten les vaques.
El camí després és una pista llarga que ens porta fins a Vallespinosa, sense més vista que els camps desoladors però misteriosos de l'hivern. El poblet està amagat i situat a la cara nord, però té el seu encant. I si més no, la seva font serveix per treure els kilos de fang de les botes.

Encara és gener ...

2011-01-31T20:20:00.000+01:00

... i els ametllers ja estan florits?

Sant Erlend

2011-01-18T22:59:00.000+01:00

Altar de veneració a aquest geni.

Bones Festes

2010-12-30T14:47:00.002+01:00

Bon Nadal a tothom i moltes abraçades de peluix per a l'any vinent.

Mar. El poder del mar.

2010-12-07T12:52:00.000+01:00

Caminant entre ocres

2010-11-29T20:16:00.000+01:00

Petjades d'una tardor que s'acaba.

El fruit de la terra

2010-11-22T22:31:00.000+01:00

Prat de Comte - Coll de Moro

2010-11-21T22:21:00.002+01:00

Etapa de la Ruta de la Pau. Comencem a Prat de Comte contemplant els negres núvols que sobrevolen els Ports de Beceit. Pugem alegres per un corriol que arriba a la carretera de Bot. Quan deixem la carretera per un caminet el que semblaven quatre gotetes ja en són vuit i ens toca abrigar-nos. Arribem a l'ermita de Sant Josep molls, veient ja Bot a baix i l'agulla de Bot al costat. Baixem fins a trobar la via verda, on ens para de ploure i surt el sol (i el vent que s'emporta els núvols i ens porta encostipats).
En un revolt de la via verda la deixem i anem cap al nord. Després d'un tros brut arribem a un tram planer, de camí ample, on el sol radiant ens mostra a banda i banda vinyes esgrogueïdes i oliveres cansades. Els núvols, ara vistos de lluny i en sec, fan formes gracioses a sobre de les muntanyes.
El camí s'acaba al poblat ibèric de Coll de Moro, poblat del qual només es pot veure una torre i gràcies.

Sagàs - Cal Rosal (GR 1)

2010-11-09T23:32:00.000+01:00

La sortida comença a Sagàs, baixa a un torrent, puja un collet i arriba a Olvan.
Allà baixa a un altre torrent, torna a pujar fins a una granja molt gran, es troba amb un munt d'obres de carreteres i arriba a la carretera de Berga que ho talla tot. Passa per un pont a l'altre banda de la carretera i seguim per la carretera vella fins a Cal Rosal.

Coses interessants de la sortida: la boira baixa matinal que ocupava tot el Lluçanès, els fruits de tardor plens de color, les gotes de rosada que feien visibles les teranyines, un ramat de tendres ovelletes que pasturaven per un prat, els colors dels arbres a la tardor i el mercat del bolet a Cal Rosal.

Santa Fe d'Organyà

2010-11-08T23:24:00.001+01:00

Sortim d'Organyà en direcció nord-oest, passant per les últimes cases i les primeres granges. El camí arriba a la Borda i es fa més agradable, deixant a banda i banda enormes prats verds de la pluja acabada de caure i la flaire fresca de tardor.
Un cop es creua una petita carretera el camí és un sender que va fent dreceres per estalviar una pista. Els colors de la tardor s'obren davant dels nostres ulls i una estesa de bolets ens provoca les primeres parades.

El camí puja fins a coll Marí, on un altre corriol ens va enfilant sinuosament cap al prats de Santa Fe i un petit collet. Davant nostre s'aixeca el serrat del Ballador.
A dalt a Santa Fe ja no es veu res de tant que plou. Total que baixem de pressa pel mateix camí, deixant la resta del recorregut per un altre dia. I tal com es preveia, a punt d'arribar a baix altre vegada, el sol ens escarneix sortint rialler altre vegada.

Ronda Vallesana: des del control

2010-10-26T22:30:00.000+02:00

Impressions recollides tot esperant al control 2, al coll del Turó Roig.

Serra de Pàndols

2010-10-18T19:26:00.000+02:00

Sortim de l'àrea de picnic de la Fonteta, que a aquesta hora i en plena ombra està molt freda. D'allà seguim un bon tros de carretera en direcció est fins arribar al principi del camí. Un cop allà es troba el GR 171 i es tira amunt per un corriol pedregós i sec, que guanya altitud ràpidament. Un cop s'arriba a la carena el pendent es suavitza. Ben aviat veiem al davant el cim de la serra i l'ermita de Santa Magdalena.
Després de trobar el camí que puja des del Pinell de Brai, un últim esforç ens porta a Santa Magdalena. En pocs minuts s'arriba a l'aparcament de dalt i a la cota 706, on es troba el memorial de la lleva del biberó.
El camí de baixada va per un bosquet molt agradable i amb bona vista de la vall de l'Ebre. Hi ha un tros que fa patir una mica i de seguida arribem a coll de Canar. Es segueix la carretera enrera un tros fins a trobar el camí que baixa. Aquest ho fa de forma suau al principi, però al final l'aigua l'ha fet malbé completament i s'ha de lliscar una mica.
Un cop a baix de la vall, el camí és fàcil. S'entra a l'estret amb els seus gorgs i de seguida s'arriba a la Fontcalda, indret molt recomenable.

Dinem allà i després decidim continuar per la via verda fins a l'antiga estació de Pinell de Brai. Els túnels són curts, i els que no ho són estan il·luminats. Menys l'últim que el llum no s'encén, però es veu el final del tunel i es pot seguir bé.

Rosa

2010-10-05T00:41:00.000+02:00

De vegades, a la vida, tot sembla d'aquest color.

Pedraforca

2010-09-02T19:27:00.000+02:00

Amb aquest ja plego de fer-ne.

Reflexions a l'Obac

2010-08-31T12:34:00.000+02:00

L'estiu s'acaba.

dibuixos peluts

2010-08-27T20:31:00.000+02:00

Últimament m'ha agafat per dibuixar óssos. Mmm... com m'agraden els óssos...

5è aniversari

2010-08-22T13:44:00.000+02:00

Avui fa cinc anys que visc aquí, tot i que ara està "una mica" canviat i ple de coses. Són les meves quatre parets i hi estic molt bé.

Fauna d'Andorra

2010-08-09T22:29:00.000+02:00

Alt del Griu

2010-08-09T21:18:00.001+02:00

Surto dels Cortals d'Encamp cap amunt pel bosc de pi roig, passant pel costat d'unes vaques. El sol encara no apreta i pujo tranquil, a ritme, tot passant pel bosc de Campeà i després carena amunt. El cim sempre és al davant i ajuda a no despistar-se. A la cota 2400 s'acaba el bosc i comencen els prats i les pedres. El camí es perd una mica, però és fàcil trobar-lo quan els de davant porten un gos d'aquells que fan l'excursió tres vegades.
Arribo al coll d'Entinyola i veig a sota els estanys d'Ensagents, al fons el pic dels Pessons i les crestes de Gargantillar. A l'altre banda es veu ja Grau Roig. Pujo el tram final, força fàcil, fins arribar a l'Alt del Griu. A dalt hi ha un senyal del camí de l'óssa (per què no de l'ós, que mola més??) que està a punt de caure. Un ramat de cabres es veuen alterades per la meva intrusa presència.

Seguint les indicacions del cuidador del camí (pregunteu pel Lluís a l'hotel París) cerco baixant a l'esquerra un pas per on baixar sense saltar pel dret de l'estimbat. El trobo i baixo força bé, ajudat dels bastons i passant el llastimós peatge de la tartera final. Arribo al primer estany d'Ensagents, on ja havia estat fa dos anys. Des d'aquí repeteixo tranquilament el mateix itinerari, passant pels estanys de baix i el refugi. Allà em desvio devotament a l'estany Moreno pel camí que no surt als mapes. Evidentment l'estany m'espera tranquil, serè, solitari i rebossant de colors i llums. Un roc feta mida per a jeure-hi em serveix per a dinar.
Després la resta de baixada és una agradable passejada al costat d'un riuet. Arribo a baix a quarts de cinc, a temps per a fer una dutxa i berenar.

Estany de Cabana Sorda

2010-08-07T21:25:00.000+02:00

Surto de l'aparcament del Pont de la Badalosa, a la Vall d'Incles i prenc un camí que hi ha darrera de la zona de jocs. El camí puja dret en direcció nord seguint el riu, de mica en mica es va fent agradable fins arribar a un pont de fusta. Un rètol indicador em diu que al davant puc anar al port d'Incles i passar a França. Creuo el pont i, després de pujar un parell de minuts pel dret, el camí gira en sentit sudoest i segueix pujant.

El camí segueix pujant per la falda de la muntanya de forma agradable, mentre a sota es veuen els cotxes i la gent que continua pujant.
En una hora i mitja a molt estirar s'arriba a l'estany de Cabana Sorda. Hi ha un refugi no guardat, ple de gent i més excursionistes acampats. A l'altre punta de l'estany hi ha unes vaques que pasturen. El camí de baixada és el mateix i a la una torno a ser al cotxe. M'ha quedat una mica curta.

Flora d'Andorra

2010-08-07T21:06:00.000+02:00

Marxa de Gósol (un somni)

2010-07-19T00:31:00.001+02:00

Després d'una nit sencera sense dormir (no, no he estat en cap local d'oci nocturn) el meu cos s'ha aixecat del llit a les 5 del matí per anar fins a Gósol. Entre les lleganyes i encara amb el mal de cap de la manca de son m'ha semblat veure com el sol sortia pel Pedraforca, mentre un mantell de boira cobria la part baixa de la vall.
Un cop a Gósol tinc la sensació d'haver esmorzat la coca del forn. Després, seguint la gentada que hi havia les cames m'han dut a arrossegar el meu cos per una caminada. Es veu que baixava fins a Torrentsenta i llavors pujava per un corriol ombrívol cap a la falda de la serra del Verd. Caminant a un ritme més aviat penós m'ha semblat que a la font de les Abeurades repartien entrepans de botifarra, o potser eren les ganes que tenia de menjar-me'n un.
Durant la baixada, la fluixera es feia més evident i els genolls es mostraven inestables. Arribats a Torrentsenta el camí seguia el riu fins al Molí, per a després tornar a Gósol, ja sota una xafogor que evaporava qualsevol indici de fortalesa física.
Amb el cap ennuvolat però alhora serè i desvetllat, tornem cap a casa. Encara no entenc com no m'he adormit a la dutxa. Si que ho he fet al llit, d'on no m'hauria d'haver mogut en tot el dia.
Per cert, la gent que estava ben desperta diu que la caminada estava molt bé.

Quatre plantetes i una marieta

2010-07-19T00:09:00.002+02:00

Quan faig aquest tipus de fotos en una excursió és que estic tou, o necessito vacances, o tot alhora.

Manifestació +IVA

2010-07-11T18:58:00.000+02:00

Tu també hi eres?

Miravet - Benifallet (GR 99)

2010-06-29T00:06:00.000+02:00

Aquesta sortida va començar amb sorpresa, ja que només els vocals sabien a on anàvem (i el xofer se suposa que també). Ens van decarregar entre Ginestar i Rasquera per agafar el pas de barca, per després anar a Miravet. Allà vam esmorzar.

Des de Miravet es pren el GR 99 o camí de l'Ebre, senyalitzat fa poc.El sender va arran de riu, sigui per cases, camps o boscos. En tot moment veiem el riu i gairebé olorem l'aigua, que corre al llindar del seu límit. Mirant enrere es veu el conjunt de Miravet i el seu castell.
L'únic pas que no és pista és el pas de Barrufemes, corriol que passa entre el riu i una gran roca. Després, una pista ens porta fins al pont del Llaguter, ja a l'entrada de Benifallet.
Més sorpreses; allà ens espera un dinar amb un menú exquisit. I després encara hem pogut comprar pastissets de cabell d'àngel i uns mega-préssecs boníssims.

Tarda ennuvolada

2010-06-12T22:20:00.000+02:00

Serra de Busa

2010-06-01T20:05:00.000+02:00

Sortim del pont de Llinars en direcció sud, passant pel mirador dels presidents. Arribem a Sant Pere Graudescales, on esmorzem admirant la bellesa de l'indret.
Després el camí s'enfila de valent cap al pla de Busa, primer per un corriol amb grans vistes a la Vall de l'Aigua d'Ora i després per una pista. Aquí comencem a veure prats verds i florits. Reprimint les temptacions de jeure-hi i passar el dia estirats arribem a Sant Cristòfol de Busa, on dinem damunt d'una altra catifa verda. El cel està un xic tapat i evita que el sol ens cremi excessivament.

Tornem a baix del pla de Busa i seguim veient prats verds i floretes boniques. Passant per una font i la casa de Vila arribem al mirador de la Creu, amb vistes al pantà de la Llosa del Cavall, Sant Llorenç de Morunys, Port del Comte, Serra del Verd, Pedraforca, etc...
Seguim i arribem a la presó del Capolatell, passant el pont metàl·lic que separa la roca aïllada de la resta de la serralada. La vista des d'aquí és tan "lletja" com la d'abans.
Tornem a la Vila i anem baixant pel mig dels prats, mentre ens sentim vaques i ens agafa rampa als dits de tant fer fotos.
Després baixem pel grau de l'Areny, corriol molt bonic que ens porta a les ermites de Sant Iscle i Santa Victòria, situades en un pla amb més prats verds, més floretes i més vistes de tot allò imaginable.
Seguim baixant i arribem finalment a les Cases de Posada, arran de carretera. Al fons el sol s'apaga il·luminant de refiló el santuari del Lord, mentre al pantà uns cavalls es remullen els peus. Amb sobredosi de bellesa i verd tornem cap a casa, al nostre fastigós Sabadell.

Castelladral (desorientats)

2010-05-26T17:47:00.000+02:00

Anem a Castelladral a fer una ruta per a practicar tècniques d'orientació. És un lloc ideal, ja que tots els camins possibles estan senyalitzats com a GR, PR, SL o altres coloraines. Per tant, qui segueixi colors es perd segur.
Sortim de Castelladral cap al nord i ens desviem cap a la casa de La Rovira (compte, que hi ha vaques). Allà decidim deixar l'asfalt i baixar a la riera. Un cop a baix a la cruilla amb la carretera prenem un camí perdut que evita novament l'asfalt i arribem a Sant Cugat del Racó. En una raconada prop de la font esmorzem i visitem l'església.
Seguim el camí cap al sudoest, baixant per una pista envoltada de prats verdíssims, on els badabadocs i les margarites senyalitzen el GR. Prop de la casa de Taurons (no n'hi ha) baixem a la riera altre cop.

Ara pugem fins a trobar una tomba antropomòrfica a dalt la carena. D'alla anem a la casa del Reixach i a Filaborres.
Un corriol a l'oest ens porta cap a la bauma de Comaposada, força gran. Després ens queda la pujada final fins a Castelladral, on tanquem el circuit i prenem alguna cosa a l'alberg. El dia s'està tapant i això permet veure com els núvols fan jocs de llums.

Somni primaveral d'una tendra ovelleta

2010-05-26T17:36:00.000+02:00

Vallparadís

2010-05-12T00:29:00.000+02:00

verd urbanitzat
ombrívol i estret
que tira pel dret
enmig de la ciutat

Les Flors de Maig

2010-05-10T00:51:00.000+02:00

Rupit i Tavertet

2010-05-02T20:03:00.000+02:00

Sortim de Rupit després d'esmorzar un bon tall de coca, com és preceptiu. Anem arran de riu per un corriol bastant enfangat. Al final el corriol s'eixampla i arribem al Salt del Sallent. anem al mirador, que no està gaire lluny i s'observa molt bé el salt sencer. El sol espatega i comencem a fer ús de la roba d'estiu i la crema solar.
Des d'allà anem per una pista fins a Sant Joan de Fàbregues, on esmorzem.
Després passegem per sota la cinglera de l'Avenc per una pista. Els prats estan tant verds que les temptacions de llençar-s'hi i rodolar-hi són molt fortes. En arribar a la casa de Surroca, prenem un camí que ens porta a la cinglera. Després de tenir-la a tocar força estona, pugem per un corriol fins a Tavertet.
Mentre dinem a Tavertet el dia es posa gris. Tornem pel GR 2, passant pel torrent de l'Abeurador i Rojals. Ja comencen a caure gotes quan anem baixant en direcció a Rupit. Una mica molls tornem a reclamar el tall de coca que ens pertoca.

St. Pau de Segúries - St. Joan de les Abadesses (GR 1)

2010-04-27T23:29:00.000+02:00

Sortim de Sant Pau de Segúries en direcció sud i creuem la carretera. El camí es comença a enfilar per prats i més tard per fagedes, tot creuant una riera. El corriol s'estreny i el fang i les fulles seques dificulten el pas. Però el dia sembla radiant i això fa menys feixuga la caminada.
Arribem a la carretera a l'alçada d'una masia. Creuem el pont de Perella i, voluntàriament, alguns pugen a l'ermita de Santa Magdalena de Perella. Aquí és on m'adono de l'enorme fluixera que tinc avui i no pujo. El camí segueix planer passant per una petita central hidroelèctrica.
Després el camí fa una volta per la muntanya. Puja en direcció al Reixac, però després pren la direcció contraria creuant dos torrents i tornant a baixar prop de la carretera.
Quan veiem Sant Joan de les Abadesses, amb les cagarrines ja apretant, prenem un tros de via verda fins arribar a l'estacíó. Allà, com que estem a l'abril, fem el ja típic "vermut de la república", asseguts còmodament en taules de pícnic i portant les begudes fresques en neveres portàtils. Jo mentrestant ja estava fent dejuni i abstinència, sense moure'm del lavabo i amb l'estomac rebentat.
Encara va quedar temps per fer un tomb per Sant Joan i anar a veure el pont medieval.

Sant Martí Xic

2010-04-11T23:32:00.000+02:00

Sortim del veïnat de Gallissans, passat Santa Cecília de Voltregà. Anem per una pista en direcció nord, fins gairebé arribar a la Casa Nova del Racó.
Allà trobem la variant del PR-C 49 i comencem a pujar per la cinglera. El camí és molt agradable i s'enfila ràpid.
En menys d'una hora ja sóm a dalt, en un racó on una taula de pedra i una barbacoa ens donen símptomes de civilització. A sobre, el castell en si te poc del que era, però val la pena pujar per la vista. Una mica més avall, en un collet, trobem l'ermita de Sant Martí Xic, ben reconstruïda i situada en una plana que mereix quedar-s'hi una estona. Hi ha molt bona vista de tota la plana de Vic, els cingles de Collsacabra, el Puigsacalm i el Montseny.

El camí voreja la cinglera fins a la Casa Nova de Dalt. Allà es pren un corriol que baixa per la cinglera fins a la casa de Puigpelat. Una pista ens porta a la riera de Sorreigs, prop d'Angelats. Allà seguim el sender que segueix la riera aigües avall fins a l'origen altra vegada. Val a dir que últimament la riera porta molta aigua. Això fa que en algun moment trobis fang i que creuar-la sigui complicat. També comporta que els prats estan tots increïblement verds, d'un verd viu, poderós i etern.

Operació Família Nombrosa: dia 40

2010-04-05T23:07:00.000+02:00

Doncs així ha acabat la cosa. Avui ha sortit la femella del niu, amb mig ou penjant, trencat i buit. Al niu en tenia un altre també partit. Ja no ha entrat a dintre, només algun moment per a fer neteja o la migdiada.
És a dir, que la operació procreació ha estat un FRACÀS ABSOLUT. Ell és omnipotent i ella és esmèril.

Operació Família Nombrosa: dia 34

2010-03-30T21:12:00.001+02:00

Això no funciona!
Avui ha sortit la femella del niu per esbroncar el mascle. Ho deu estar fent fatal. Li cal un manual urgent.

Mola de Colldejou i Miranda de Llaberia

2010-03-29T18:00:00.001+02:00

Sortim de la Torre de Fontaubella, de davant de l'església en direcció sud. El camí es va enfilant sense pausa, creua camps, una carretera, un bosc, una tartera. Al final ens trobem al peu de la canal del Mig, que pugem ràpidament i arribem a dalt de la Mola de Colldejou. La vista és millorable, ja que un fil tel de núvols impedeix veure-ho tot. Arribem al castell i a sota es veu el poble de Colldejou i al fons la mar i la costa Daurada. Al nord s'aixeca el Montsant.

Baixem pel portell de les Processons fins al Coll de Guix. Com que no en tenim prou pugem per la drecera d'en Ramon fins a la Miranda de Llaberia (un camí força directe). Allà dalt l'observatori ens fa ombra per dinar i veiem al fons la conca de l'Ebre. Abans de baixar passem per la creu de l'Estavell, al costat de la punta dels Frares.

Per baixar seguim la cinglera i voltem el Cavall Bernat fins a trobar un lloc mitjanament baixable, que no sigui un estimbat, vaja. Un cap a mitja alçada, flanquegem la serra fins a tocar la carretera, ja davant de Colldejou. Cansats i morts de son (a qui se li ocurreix canviar l'hora en dia d'excursió?) anem cap al Casal del Poble a refer-nos.

Torà - Castellfollit de Riubregós

2010-03-22T22:20:00.000+01:00

Sortim de Torà, després de fer un recorregut pel bonic poble. Enfilem el camí cap al castell de l'Aguda i l'ermita de Sant Salvador. Des d'aquí es domina la plana de la Segarra. Baixem fins a una carretera i visitem l'església de Sant Miquel de Fontanet, amb un porxo molt bonic. D'allà ens enfilem fins a Figuerola, on hi ha una ermita i una casa enfilada sobre un rocam. Aquí veiem els primers arbres florits.
El camí puja una mica més fins a Claret i d'allà baixem a Cellers, llogaret molt tranquil i bonic.
Creuant el torrent de Cellers anem fins a les Feixes i pugem cap a Can Tonic, on dinem sota uns roures incipients. El cel està gris però es nota la mica de sol que fa.
Arribats a la granja de la Martina el camí fa un parell de pujades fins a veure a sota el poble de Castellfollit de Riubregós. A sobre el poble destaca la torre del castell.

Ja ha arribat la primavera

2010-03-22T19:07:00.000+01:00

Operació Família Nombrosa: dia 24

2010-03-20T16:10:00.000+01:00

La cosa està massa tranquil·la. El mascle volta avorrit i desesperat per la gàbia, mentre la femella no surt de dins. De tant en tant, treu el cap, surt un moment, beu aigua, es treu el pobre mascle de sobre i torna cap a dins. Porten uns quants dies així.

Operació Família Nombrosa: dia 14

2010-03-10T23:11:00.000+01:00

La femella fa dies que no surt del niu. He preguntat al mascle què havien fet i m'ha dit: "Bé... un és heterosexual i... tot el dia amb una femella al niu... que no sóc de pedra...".
No ha estat massa explícit en els detalls. D'aquí a uns dies sabré la veritat de tot el tema. De moment, tinc unes imatges en exclusiva, enganxats 'in fraganti'. Nens, no mireu.

Im Schnee versteckt

2010-03-08T23:18:00.000+01:00

Imatges d'avui a Sabadell.

Operació Família Nombrosa: dia 11

2010-03-07T20:43:00.000+01:00

He arribat a casa i m'he trobat el mascle molt feliç cantant i la femella a dins el niu. Es sent un soroll com si fes rodolar alguna cosa (un OU??). Aquí m'he perdut alguna cosa que no em volen dir.

Operació Família Nombrosa: dia 7

2010-03-03T22:09:00.000+01:00

Tendresa. Escenes romàntiques.

Serra del Corredor

2010-03-02T21:16:00.000+01:00

Sortim de Vallgorguina caminant, no corrent com ho fan uns altres. Tot i ser febrer el temps és completament primaveral. Es segueix un bon tros el GR 92 fins a trobar el sender local que porta al dolmen de Pedra Gentil, massa ben posat al capdamunt d'un turonet. D'allà anem a la propera església de Santa Eulàlia de Tapioles, enrunada. Ara es tapa el sol i es nota.
Tornem al GR 92 i pugem cap a la casa del Trull, a dalt la carena. Aquí comença a bufar el vent, però torna a sortir el sol. El bosc està netejat i hi ha moltes alzines sureres. Tot carenejant per una ampla pista s'arriba al santuari del Corredor, que està si fa no fa com estava quan hi venia de petit. Tot baixant per una pista trobem molts signes de vida intel·ligent: ciclistes, motoristes, quads, tot terrenys, Audis i BMWs, aparcaments, abocadors de brossa, clubs d'hípica, dominguers professionals...
Ens desviem cap a Can Ferrerons per veure una alzina d'aquelles que no t'hi caben als ulls. A més aquesta té dos troncs.
D'allà es passa per una font i es travessen prats enormement verds fins arribar a la urbanització del Far, on una filera de cotxes ens donen la benvinguda ompint-nos els pulmons de pols.

Operació Família Nombrosa: dia 1

2010-02-25T18:53:00.000+01:00

No semblen gaire disposats a anar per feina. De moment fan obres: han obert la tapa, treuen i posen coses a dintre, roseguen la fusta, s'hi caguen, ...

Operació Família nombrosa: dia 0

2010-02-24T19:02:00.000+01:00

Un cop oberta la gàbia han vist el niu i els ha agradat. Ara ja el tenen a dintre i la femella hi va entrant per temptejar el terreny.

Operació Família Nombrosa: preliminars

2010-02-22T18:53:00.000+01:00

Doncs de moment els he posat el niu al costat de la gàbia, per tal que s'acostumin.
L'objectiu és que criïn i així serem família nombrosa (i podré demanar descomptes i subvencions, oi?).

Oix - Sant Pau de Segúries (GR 1)

2010-02-04T19:33:00.000+01:00

Sortim d'Oix, ja amb la boira a sobre, intentant persuadir-nos de caminar. El primer tros és planer, seguint la riera i passant per la casa del Forn. Un cop passada la riera comença la primera pujada.
Es passa per la casa de Cal Quic i es segueix per la pista fins al coll de Toralles. Abans d'arribar a les cases i passada la granja de cavalls es pren un corriol a la dreta que puja més, fins la carena. Ara cauen quatre gotes perquè el cel vol veure de quin color tenim les capelines.
Amb el terra moll la baixada a l'Hostal de la Vall del Bac és relliscosa, però arribem a baix i s'agafa un corriol per fer la segona pujada. Aquesta és forta al principi però dura menys.
S'arriba a la casa de Llongarriu i es pren una llarga pista durant moooolt de temps.
Un cop s'arriba a la casa del Coll, el camí baixa i es passa per uns camps, i el camí desapareix, i es passa la riera de la Vall del Bac a gual (sort que hi ha poca aigua).
I comença la tercera pujada. Només veure-la, ja es comprèn com serà de dur arribar. Un fort pendent fins a una carretera (fa anys era una pista). Llavors vint minuts d'asfalt porten a la casa del Mas de l'Om, on ara hi ha un restaurant. Es passen uns camps i un corriol et fa pujar per un pendent que t'acaba les poques forces que et queden. S'arriba a la carretera (si no t'has quedat ofegat a mitja pujada) i encara queda un quilòmetre de pujada asfaltada fins la casa del Mariner. I llavors s'ha de baixar fins a Sant Pau de Segúries. En fi, una matinal de més de cinc hores. Arribem a dinar a les quatre, no comento en quin estat.

Sant Miquel de Solterra

2010-02-01T19:04:00.000+01:00

Sortim de Sant Hilari Sacalm amb un fred important, però suportable. El camí està asfaltat una bona estona, més endavant és una ampla pista que va al Sobirà. El cel està tapat de color neu i només unes petites escletxes deixen escapar quatre raigs de sol que es fan agrair.
Quan es deixa la pista es baixa cap a un torrent, després del qual es torna a trobar una altra pista que puja. Trobem varis vivers d'avets, pobres, que acabaran la seva existència efímera en un contenidor de reciclatge, prèvia tortura amb ornaments i llumetes.
Arribats al coll de Llevanyes prenem el camí de l'esquerra que va pujant, primer per una pista (noch mal!) i finalment per un entretingut corriol. A dalt de Sant Miquel hi trobem la creu amb les lògiques formigues. El que no trobem és vista, ja que la boira nevadora ho està envaint tot i passem fred.
En baixar es retroba la pista (si, la mateixa encara!) que no para de baixar fins a Osor, passant per tres masies entre abandonades i ocupades (no queda clar). Durant la baixada i coincidint amb el dinar comença a nevar, però els flocs que cauen són rodons i contundents, com boletes de poliestirè expandit (porexpan per als no-químics) que s'enganxen a la roba. A baix encara neva més fort. El temps ens està fent fora.

Tortellà - Oix (GR 1)

2010-01-17T18:37:00.000+01:00

Sortim de Tortellà des del Casino (el cafè no pot faltar!). El camí passa per pistes i accessos a masies, alguns asfaltats i tot, sense cap mena de problema de senyalització (bé, els senyals grocs d'Itinerànnia despisten, ja que porten a tot arreu). L'únic desnivell apreciable és el que creua la riera de les Calàncies i prou.
S'arriba al bonic pont romànic de Llierca, que es creua, s'admira i s'arriba a una carretera. No hi ha massa aigua a la riera, però el pont és igualment bonic. El cel té boira indecisa, entre baixa i alta, i el sol s'amaga poruc entre uns quants núvols.
Ara el camí és estret i puja de valent fins a l'oratori de Sant Roc, on es troba una pista. La pujada es fa més suau i agradable (per a segons qui, a mi m'agrada més la forta, que em refredo).
En un revolt i a traïció s'agafa un trencall que puja fort a mà esquerra, senyalitzat precàriament amb un rètol de fusta que posa "Santa Bàrbara". Torna a pujar fort una estona. Quan el camí s'aplana es veu la casa de Palomeres i el Bassegoda que treu el cap (blanc).
Arribats al Coll de Palomeres el camí planeja una estona i després baixa cap a Oix, que es veu al fons. Abans d'entrar al poble es pot passar pel pont romà.
Lamento no posar fotos, però aquesta vegada duia la càmera vella de 0 Megapíxels i tinc el rodet (sí, encara existeixen!) a revelar. Rodet que deu portar uns 10 anys abandonat en un calaix. A veure com s'ho prenen a la botiga. Potser m'insultaran i tot. Com a substitut poso un parell de dibuixos, que no és ben bé el mateix.

Raquetes al Port del Comte

2010-01-10T22:50:00.000+01:00

La inscripció costa 15 euros. Les raquetes noves uns 70 euros. El peatge de l'autopista val 6,58 euros. Llevar-se a les 5:30 del matí costa molt, i si la temperatura a fora és de un grau, encara més. Però hi ha unes coses que no tenen preu:

Veure sortir el sol un diumenge d'hivern.
Estar a -10 C com si res.
Anar a passar un dia fabulós amb un sol radiant.
Caminar envoltat d'amics.

Notar com et raja la humitat del nas i es glaça al bigoti.
Veure més blanc i blau que en un congrés de penyes de l'Espanyol.
Estrenar raquetes noves sobre neu nova.

Contemplar el Pirineu des del Cadí fins a l'Aragó tot nevat.
Veure com els animalons sobreviuen en mig del fred.
Les glaçades i el desglaç posterior formen un espectacle inigualable.

Contemplar com 50 persones suen per fer en menys d'una hora el que tu fas tranquilament en més de tres.
Saludar el Pedraforca (si, és ell!) vestit de blanc.

I per últim, acabar el dia ben calent assegut en una bona taula i amb un bon àpat.

Diàlegs en blanc

2010-01-10T22:27:00.001+01:00

Fora

2009-12-30T21:58:00.000+01:00

(durant la última Ronda Vallesana)

Camines i te'n vas
i jo quedo atrapat
a dins d'aquest forat
i em sento incapaç
d'arribar al teu costat.

Camines i te'n vas
i em deixes ben tirat
com si estigués ofegat
dins d'un enorme vas
de vinagre colmat.

Camines i te'n vas.
Als llavis un breu somriure
que em dóna alè per viure
mentre alleugeres el pas
sempre ferm. Ets ben lliure.

Nadal 2009

2009-12-21T23:37:00.000+01:00

Bon Nadal a tothom i Feliç Any Nou 2010.
I que nevi, que hem d'anar a fer raquetes!

Serra del Verd a l'hivern.

Serra de Finestres

2009-12-21T23:25:00.000+01:00

A la serra de Finestres volem anar a portar el pessebre. Cap a Santa Pau anem abrigadets, abrigadets (com pastorets) en un autocar molt ventilat. I sortim de Santa Pau amb 4 graus sota zero cap al collet de Can Gordi, que passem tranquilament. Esmorzem a una caseta passada la Ginebreda mentre el sol ens descongela les mans, sense tacte pel fred.
Després anem pujant pel la riera dels Arcs cap amunt, trepitjant un munt de fulles seques i passant un munt d'esquelets de faigs. En arribar al coll trobem un petit oratori i en pocs minuts arribem a Santa Maria de Finestres. Pugem un moment a veure el castell (?) i a contemplar el Pirineu emblanquinat. En tornar a Santa Maria cantem nadales, mengem turrons, bevem moscatell i hi deixem el pessebre. Aquest any el pessebre és no-figuratiu, que no vol dir que sigui abstracte, sinó que algú es va deixar les figures a casa...
Amb el moscatell a les cames anem pujant cap al Puigsallança. I ja que hi som, passegem una estona per la serra, per veure panorama. Dinem en un prat acompanyats del solet i un parell de cavalls.
Tot baixant per les marrades anem veient cases abandonades i d'altres que no ho estan. La zona obaga té zones gelades que són perilloses. És la pega que té pujar i baixar per la cara nord a l'hivern.
Arribem a Santa Pau, fem un cafetó calent, comprem mongetes i tornem cap a casa (aquest cop amb calefacció) que ja és fosc.

Banyoles - Besalú (GR 1)

2009-12-13T13:46:00.000+01:00

Sortim de Banyoles del Parc de la Draga. L'estany està cobert d'una fina bruma matinal, però els malvats dels vocals ens fan començar a caminar sense poder veure-la.
Arribem al mirador de Sant Martirià, des d'on es veu l'estany i Rocacorba al fons. Ara ja no hi ha aquella boira d'abans i per tant ens dediquem a esmorzar.
El camí passa prop de carreteres i arribem a Usall, on hi ha una església romànica de les que fan goig. El sol d'hivern escalfa una mica i dóna un toc ocre a tots els camps, ara erms. Les fulles que resten als roures es resisteixen a caure, rebelant-se amb la seva grogor. I al fons la vall de Núria es resisteix a quedar-se blanca del tot. Si no s'espavila a nevar, no podrem fer raquetes!
S'arriba a Serinyà. L'església de la fotografia només l'han vist els últims, ja que els primers anaven tant ràpids que no la van trobar. I al costat hi havia un bar de poble on vam fer un cafè calent. Elis,elis.
Després el camí, sense deixar de ser fàcilment trepitjable, s'enfila una mica per passar a la Garrotxa. Ja veiem la Mare de Déu del Mont al davant i Besalú a baix. Arribem a Besalú cap a la una, possiblement rècord del GR 1. Tenim un munt de temps per veure la vila, fer inútils fotos al pont aquest com fan tots els turistes i tastar algun menú turístic-medieval (com un menú normal però més car).

Ponts - Vilanova de l'Aguda

2009-11-30T23:47:00.000+01:00

Sortim de Ponts amb un fred que pela i amb un cafè calentó a l'estómac. Pugem a Sant Pere de Ponts, amb el seu característic campanar octogonal. Parem molt poc (no em deixen ni acabar el dibuix) perquè hi ha uns núvols que volen deixar aigua.
El camí baixa fins a tocar el nou canal Segarra-Garrigues. Puja fins a la casa del Castellar, que tal com està ara impressiona pensar com deuria ser quan hi havia vida. Poc més enllà hi ha l'ermita de Santa Maria.
Arribem a una pista/carretera (fa dos anys encara era pista), que seguim cap amunt. S'arriba a Santa Perpètua de l'Aguda, ermita amb zona de picnic endosada.
Després d'una pujadeta arribem a Sant Miquel de Valldàries amb el seu cementiri. A sobre hi ha el castell de l'Aguda, que té bona vista sobre el rodal, tot i que en queden poques parets dretes.
Anem baixant, ja plovent, patint una pluja fina d'aquella que sembla que plogui poc, però que et va deixant xopa la roba i la motxilla, i t'entela les ulleres i et toca els ...
Arribem a Vilanova de l'Aguda i la pluja fina ja és una pluja decent, de les que no et deixen ni dinar tranquil. Total, que tornem a Ponts a dinar sota cobert.

Can Dalmau - Banyoles (GR 1)

2009-11-21T23:09:00.000+01:00

Es surt del veïnat de Can Dalmau i es passa prop de Can Tonet. S'agafa una pista i després una altra i una altra... fins arribar a Centenys pel costat de l'església.
Des d'allà es segueixen més pistes fins a Melianta. I seguint més pistes i carreteres d'arriba a Banyoles, on es passa per un munt de carrers.
El dia es va aixecar amb boira baixa, després era primaveral. El camí passa per un munt de granges de vaques i ovelles, així com per conreus de terra humida i remoguda. A Banyoles hi ha uns carrerons al centre molt bonics, resseguits per una antiga sèquia.

Tardor

2009-11-08T23:03:00.002+01:00

Avui he sortit a la zona de Les Arenes, a fer unes pràctiques d'un curs d'orientació. En lloc d'explicar l'itinerari seguit (el reservo per a propers cursos), explico gràficament el que he trobat mentre seia a esmorzar, a dinar o a esperar els cursetistes amagat darrera d'una fita. Definitivament ha arribat la tardor.

La pluja interior

2009-10-26T18:54:00.000+01:00

La mar bruta entra a la boca
i l'omple de gust de salabror,
les ones encrespades topen
contra la gola provocant dolor;
i plou al nas, que degota,
i plou a fora. Sense color
el gris el verd s'empassa
i amenaça al blau amb la foscor.
El cap estabornit d'una pallissa
virtual, però que va deixant dolor.
Les gotes cauen, el malestar m'irrita
i em deixa cec, ja no veig cap color.

Bellver d'Ossó - Vilamajor

2009-10-26T18:41:00.000+01:00

Una passejada per la comarca de la Segarra, als plans de Sió. Sortim de Bellver d'Ossó cap al nord-oest i passem per Ossó de Sió, on veiem el centre de la vila. Després passem per un camí envoltat de conreus de secà i envaït per milers de formigues amb ales. Arribem a Les Pallargues passant per l'ermita de Santa Magdalena. Al centre de la vila hi ha el castell, que es pot visitar.
Sortim cap el nord, travessant més conreus i plans. D'arbres n'hi ha pocs, però els pocs pins i alzines que hi ha es fan agraïr. El cel està tapat i el dia és d'aquells lletjos però que no toca el sol.
Arribem a Florejacs, on també hi ha un castell i una església força interessants. Des d'allà anem cap a les Sitges, on hi ha un altre castell i l'església de Sant Pere. Dinem a sota d'uns amics (uns pins) que ens tapen les quatre gotes que comencen a caure.
Seguim fins a Guardiola, on hi ha una petita ermita. Ara el camí passa per el tros cremat aquest estiu, els camps resten erms i els pocs indicis de vegetació estan negres i sucarrimats. Al final arribem a Vilamajor, vila molt petita però que té les restes d'un castell molt interessant, la torre i el fossar. Aquí acabem la caminada.

Lo temps no es perd

2009-09-28T20:20:00.000+02:00

Mil bajanades perpetro
encegat de vanitat
i tot cofoi les comento
plenes de mediocritat.

Poc després, del què m'invento,
ben poca coas ha quedat;
només actes que lamento
i el temps que se m'ha escapat.

Però...
mentre aquest dol és viu
i la meva culpa expio
d'aquest gravíssim pecat,

sento l'ànima que riu,
batecs de cor, que respiro,
em sento viu i alleujat.

Alicia

2009-09-27T13:46:00.002+02:00

Sempre m'ha agradat Albéniz. I Granados, i Tàrrega, etc. Des de que em varen ensenyar a tocar la guitarra que m'ha agradat aquest so. De fet, no entenia com és que Albéniz va compondre aquestes peces amb un piano. Deuria ser que no sabia tocar la guitarra. Les adaptacions de la seva obra per aquest instrument m'agraden més que les originals que havia sentit sempre, massa impetuoses, massa estridents, massa piano.
La primera vegada que vaig sentir un fragment de la Suite Ibèria en piano vaig tenir ganes de trinxar un piano com a represàlia d'aquest acte vandàlic contra la Suite que a mi m'agradava. Si, com a peça de piano estava molt bé, però no tenia res a veure amb el delicat frec dels dits contra les cordes, ni les sagetes a mig màstil, ni els rascats, ni els arpegis a quatre dits. Era una altra cosa.
L'any passat vaig sentir per casualitat un fragment d'una versió que no em va desagradar. Vaig preguntar i em vaig comprar el disc. Suite Ibèria i Suite Española: Alicia de Larrocha. Això era una altra cosa. Tot i estar interpretada en piano el so s'assemblava més a la versió de la guitarra, el piano no s'exhibia com a instrument, sinó que interpretava l'esperit de la partitura amb humilitat. M'hauria agradat sentir-la algun cop. Ahir vaig saber que he fet tard.

Records de la Vall d'Aran

2009-09-05T14:06:00.000+02:00

Unes vaques i un gat.

31

2009-08-31T17:54:00.000+02:00

A Maçaners omplo aigua tot content
Sembla que ja es va acabant l'estiu
El cotxe es queixa, li falta aliment
L'aire del Pedraforca em manté viu

De mica en mica va tornant la gent

Puigmal i olla de Núria

2009-08-31T17:42:00.000+02:00

Sortim ben d'hora per agafar el cremallera dels 'excursionistes', el primer que puja a Núria. Encara no han obert ni el bar. Comencem a pujar el Puigmal, però en lloc de passar arran de riu, pugem pel bosc de Sant Gil. Al final els dos camins es troben a la Coma de l'Embut. La part final és dreta i pedregosa, tot i que hi ha suïcides que la baixen en bicicleta. Arribem a dalt del Puigmal, ple de gent com sempre. Veiem que pel sud hi ha boires i s'apropen.
En lloc de baixar, anem carenejant en direcció nord, passant pel Pic Petit de Segre i el coll d'Err. A l'esquerra deixem el Puigmal de Llo. Seguint la carena (que no vol dir que tot sigui pla) pugem al Pic del Segre. La boira comença a entrar a la vall de Núria.
El camí baixa un bon tros fins al coll de Finestrelles, comencem a tenir gana. Ara ve una forta pujada fins al Pic de Finestrelles, que de propina té una part final d'"agradable" tartera. Ara ja toca dinar, tenim la boira a tocar. De fet el vent del nord impedeix que la boira ens envolti i fa que giri sobre si mateixa, fent remolins i pujant cap amunt. Els voltors volen sobre nostre, per si de cas.
Baixem fins al coll d'Eina, per on passa un sender transfronterer. D'allà surt un camí molt agradable de transitar que baixa fins a Núria altra vegada. El cremallera ens porta altre cop al cotxe. Algun graciós insinua que podríem baixar a peu, total només hem caminat 6 hores i mitja.

Ein Bärchen in Berlin (5)

2009-08-29T19:44:00.000+02:00

Vaig a Postdamer Platz a veure la Festhalle on fan la Berlinale. És un multicines normal i corrent que té a dalt una sala de congressos. L'edifici és com tots els del voltant: vidre i metall.
Després vaig a veure l'arxiu de la Bauhaus. Ara està buit i en obres, tot i així hi ha gent que paga per veure les parets buides. Tot és molt funcional.
Per acabar-ho de rematar vaig a Kurfürstendamm al Europa Center a comprar coses (poques, que són molt cares).
Incís: aquí el reciclatge no funciona amb contenidors, sinó que en retornar un envàs et tornen els diners. De manera que els pidolaires van pel metro i l'aeroport recollint ampolles de plàstic. Cada una pot valdre entre 15 i 25 centims.
Ara torno a ser a l'aeroport.
A Berlin encara fa sol. München està tapat.

Ein Bärchen in Berlin (4)

2009-08-28T13:16:00.000+02:00

Especial intensiu Museuminsel.
Pergamon Museum: l'altar de Pergamon està aquí, sencer, és enorme. Llàstima que l'han robat. També hi ha mig poble romà de Milet, amb la porta del mercat. Al darrera hi ha sencera la porta d'Ishtar, de Babilònia, amb part dels seus murs blaus. La porta fa el doble d'alçada que la romana. A part d'això, tenen pedres basàltiques amb escriptura cuneiforme de Zincirli, cadires de pedra assiries i escultures, la cambra d'un palau assiri, vigilat per lleons barbuts i alats, una banyera assuria, relleus de Nínive, relleus de palaus de Susa i Persepolis. Hi ha una col·lecció temporal de Deus grecs i Dionissos. Hi ha una estàtua d'Antinoo i bustos de filòsofs.
Alte Nationalgalerie: m'agrada tot, però sobretot K. F. Schinkel, J. P. Hasenclerer, C. D. Friedrich (una sala sencera), T. F. Hildebrandt, A. Böcklin, E. Manet, P. Cézanne, Wilhelm Leibl, Max Liebermann, Franz von Lenbach, Adolf Menzel i Giovanni Segantini. Visita obligada.
Altes museum: com que el museu egipci està en obres, tenen la Nefertiti aquí. A part hi ha una col·lecció d'orfebreria, eines i pedretes de Creta i Mikonos. Estàtues de tots els déus grecs. A dalt hi ha una exposició temporal sobre Alexander von Humbholdt, la seva tasca i el seu futur museu. Hi ha moltíssim material etnogràfic i dels seus viatges.
La Neue Galerie està en obres fins l'octubre. Mala sort.
DDR Museum: no està a l'illa, però al costat mateix. Molt catxondo. Veus exposat on i com vivien a la feliç DDR.
Després vaig a Alexander Platz, que és una plaça enorme feta una merda i envoltada de botigues. Vaig a sopar al Tiergarten, al Hooters, un lloc que sempre està ple (perquè les cambreres van lleugeretes de roba i ballen).

Ein Bärchen in Berlin (3)

2009-08-28T12:08:00.000+02:00

Pujo a la Fernsehturm (torre de la televisió): es veu tot Berlin i més. No es distingeix gaire cosa, de fet es veu tot pla. Això si, els edificis de l'est són tots fets del mateix patró.
Passo caminant per l'illa dels museus. La grandiositat dels edificis és espectacular, et fa petit. Però ho deixo per l'endemà, ja faré un intensiu. Baixo pel passeig Unter den Linden, ple d'edificis senyorials i antics, com l'Òpera, la Neue Wage i la universitat Humbholdt. Al Gugenheim fan una exposició d'art abstracte i, com que és dilluns, gratuïta. Hi ha quadres de Josef Albers, Schütte, Palermo, Klee, Mondrian... més Bauhaus.
Tot creuant mil tendes de souvenirs arribo a Brandenburger Tor de dia. Vaig al Reichstag per pujar a la cúpula, però hi ha una cua de 100 metres que no es mou. Passo.
Baixo a Mehringam i menjo en un italià (he hagut de soportar la Macarena i la Bomba en versió italiana!). Després entro al Schwulesmuseum. Molt interessant (també deixen entrar la gent 'normal'). Passo un moment a fer la foto al Checkpoint Charlie ple de turistes i vaig directe a la ...
Berlinische Galerie: museum del summum de lo modern. Hi ha una exposició temporal sobre el temps i l'art. Molt moderna, amb quadres blancs i negres, audiovisuals, performances (sense ous! imperdonable). Hi ha una exposició del Klaus Staeck, que fa fotografia i murals provocatius en contra dels nazis, els comunistes, el consumisme i contra tot. Contenen missatges tant provocadors com "Bibliotheken sind eine gefährliche Brutstätte des Geistes", "Mitbürger! Lesen macht dumm und Gewahlttätig", "Vorsicht, Kunst!", "Fernsehen macht frei", "Ich sehe fer, also bin ich", "Computerrepublik Deutschland". A dalt hi ha altres pintors que no em diuen res.
Al vespre vaig a fer una visita obligada a la tomba de Bertolt Brecht, l'escriptor alemany que més m'agrada juntament amb Wilhelm Busch. També vaig a la plaça que duu el seu nom, davant del teatre Berliner Ensemble.

Ein Bärchen in Berlin (2)

2009-08-27T23:47:00.000+02:00

Agafo el metro ben d'hora i començo la marató de museus. Només diré el que més em va agradar de cada un, si haig de dir tot el que hi havia, d'aquí a un mes encara estaria escrivint!
Gemäldegalerie: situada al Kulturforum. Hi ha pintures de Albrecht Dürer, Lucas Cranach el vell, Roger van der Weyden, Hyeronynus Bosch, Rembrandt, Vermeer, Canaletto, F. Guardi, George de la Tour i Luca Giordano.
Kupferstichkabinett: al costat de l'altre. Aquí, a part d'una exposició molt didàctica sobre què és el dibuix i quins tipus i tècniques hi ha, hi ha dibuixos de Caspar David Friedrich, Picasso, Klee, Dürer (el retrat de sa mare és per tot arreu), Emil Nolde.
Dino al Kulturforum fent fora unes vespes que em volien fotre el menjar.
La Neue Nationalgalerie està molt bé de fora. L'edifici és del Mies (si, aquí mitja ciutat és Bauhaus).De dins l'exposició deu estar molt bé quan l'acabin. Ara com ara només n'hi ha mitja, però l'entrada te la claven sencera.
Passo pel Sony Center a Postdamer Platz. Allà fan jocs d'atletisme per a nens, per fomentar l'esport.
Després de reposar, passejo pel Moabitgarten i el Tiergarten. Es respira pau i silenci. És un bon refugi de la ciutat, i el diumenge està ple.
Després vaig a l'Olympiastadion, just quan s'acaba el mundial d'atletisme. A fora hi ha parades de tots els esponsors, de l'europeu de Barcelona 2010 i de les olimpiades de Madrid 2016. Venen merchandising del mundial, però em decepciono molt: no queden Berlinos!
Baixo a Kurfürstendamm i sopo al Tiergarten, en una terrasseta, bevent una Veltins.

Ein Bärchen in Berlin (1)

2009-08-27T23:07:00.000+02:00

A München plou. A Berlin no.
L'hotel està al costat del riu Spree. Hi ha un menjador amb terrassa que dóna al riu. Menjo una sopa de Pfifferlinge amb mandonguilles.
A la tarda surto passejant. Passo per la Bachstrasse i la Haydnstrasse. Creuo una part del Tiergarten. És un bosc amb camins empedrats, amb alguns Biergartens pel mig. Arribo a Zoologisches Garten. Veig l'església Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche vella i nova, no s'assemblen en res. Passejo per Kurfürstendamm ple de botigues pijes de marques (res que no hi hagi a tot arreu: H&M, Zara, Mango, Tommy Hilfrilglinfler...). Passo per Fuggerstrasse a veure el que hi ha.
Agafo el metro fins a Postdamerplatz. Trobo reliquies del mur (commemoren que fa 20 anys que el van tirar a terra i encara venen relíquies 'de les autèntiques'), plenes de graffitis i xiclets enganxats. Passo pel memorial de l'holocaust jueu, el dels blocs de ciment.
Arribo ja de nit a Brandenburger Tor, il·luminada i espectacular. Hi ha un xou muntat de l'atletisme i milers de paradetes de menjar (han de ser salxitxes!) i souvenirs. Retransmeten les proves en directe per una pantalla gegant. Em sembla que ha guanyat una alemanya, ja que tots criden molt. Tornant a l'hotel, passo per Sigessäule, l'estàtua aquella tan famosa.

Baixada del Pedraforca: oda d'odi profund a la tartera

2009-08-20T19:52:00.000+02:00

El Sol
bé hi era,
mentre baixava
cremava al darrera.
Per la sorra lliscava
i m'aixecava fet una fera,
ple de nafres i esgarrapades,
enganyat per una inestable pedra,
per una baixada plena de fines trampes.
Oh, com odio caminar per la puta tartera!

Pujada al Pedraforca

2009-08-20T18:08:00.000+02:00

Pujada per la ruta típica, tant típica que està plena a tota hora. Tot i ser una ascensió dura i amb certa dificultat, encara hi ha inconscients que hi van amb bota baixa o sandàlies!
Es surt del Mirador del Gresolet i en un quart s'arriba al refugi Lluís Estasen. Allà hi ha una cruïlla de camins i agafem el de la dreta, senyalitzat com a PR, que porta al Coll del Verdet. Pel camí es veuen unes quantes esllavissades bastant recents. El camí primer puja, després puja més i acaba pujant molt més. S'arriba treient la llengua al Coll del Verdet.
Després ve la part de grimpada que, si en saps, és molt divertida. Si no en saps, et fas un tip de patir, sobretot si tens vertigen i mires avall. Abans d'arribar al cim es passen tres petits cims que es crestegen. A dalt de tot hi ha un parell de senyeres, una placa i poca cosa més. Ah si, una vista fantàstica, que no és poc.
Després d'un petit descens s'arriba a l'enforcadura. I aquí comença la tartera (veure text a part)...
En acabar la tartera (quan hi ets no ho sembla, però si, té un final) es passeja pel bosc fins al refugi altre cop. Si tens sort i arribes a l'hora de dinar encara t'hi pots quedar. D'aquí es torna a l'inici.
Sort en vem tenir de que es va posar núvol i va caure alguna gota a la baixada. Fer-ho amb sol és mortal.

L'ós d'Arties

2009-08-17T12:50:00.000+02:00

Ajagut sobre un clap d'herba cremada,
al costat d'una poma que no ha vist
hi ha el cos de la bèstia derrotada.
La fera dolguda. L'ós està trist.

Cansat d'esperar alguna cosa nova
aixeca el morro, li sembla que ha vist
moviments estranys darrera la cova.
Són turistes. Ell, el centre del circ.

Resignat i amb la dignitat perduda
enyora el company que havia tingut.
exercien d'ós i jugaven fins

que la llum del dia era vençuda.
La mort del seu company molt li ha dolgut.
Va morir la part d'ós que duia a dins.

Caminada per Aigüestortes

2009-08-12T23:33:00.001+02:00

Típica caminada de vacances. Tan típica que per agafar els taxis cap al planell d'Aigüestortes hi ha cues de més de mitja hora.
Des del planell es va remuntant el riu de Sant Nicolau passant per la zona pròpiament dita d'Aigüestortes, ja que el riu surt de mare i ocupa tot el pla, fent camins tortuosos. El camí puja poc (200 m) i més o menys hi ha una hora i poc fins al refugi. Des d'allà es pot seguir pujant uns cinc minuts fins a l'Estany Llong, on hi ha uns prats verds envaïts de crius amb els respectius pares. Al darrera també hi ha unes quantes vaques per fer bonic.
Com que la pujada fins a l'estany i la baixada la fa tothom i encara no en tenim prou, renunciem al taxi de baixada i seguim a peu. Això ens permet passar per la cascada del Sant Esperit, l'Estany de la Llebreta (ple de siscall i joncs) i un caminet molt agradable que va baixant fins l'aparcament. Tot plegat un parell d'hores de baixada.
Els últims deu minuts es passa per una zona on el riu torna a embogir i ofereix racons lluminosos on l'aigua pinta les pedres de colors vius i brogits celestials.

Caminada popular de Gósol

2009-07-22T19:54:00.000+02:00

Participació massiva a la caminada popular de la vall de Gósol. Com que hi havia molta gent i un embús considerable a la sortida, decidim fer temps i anar esmorzar. Un cafetó i un tall de coca tant flonja i bona que me'n vaig quedar un metre sencer. Després la caminada.
Primera part: pujada entre verds prats, ombres molt fresques i vistes lluminoses a trenc d'alba. S'arriba al coll de Josa, on el mateix mossèn ens timbra el control. Hi ha uns préssecs boníssims.
Segona part: embús de transit a la baixada fins a Josa. A la part final coincideixen els que ja han esmorzat i tornen amb els que arriben i els que no saben ben bé on van. A Josa ens donen un entrepà de cansalada i vi fresc. Pujarem contents ara.
Tercera part: enorme soleia. Entre el camí que puja cap al pont de Cerneres i després cap a Cerneres, l'ampla pista que no té ni una ombra per casualitat i la combinació del vi amb la calor, arribem bastant suats i deshidratats a Cerneres.
Quarta part: pensavem que hauríem de pujar per un altre camí soleiat, però ens vam trobar enmig d'un torrent força agradable, amb aigua i amb passos qualificats com d'aventura. Molt agradable pujada fins a la font de Terrers. Més préssecs d'aquells tant bons.
D'allà baixem a Gósol i anem a dinar, que ja és hora. Abans ens proveïm de coca per a tota la setmana.

Separació

2009-07-16T18:18:00.001+02:00

Tu eres A.
Jo era B.
No estava bé.

Coma de Vaca (annex)

2009-07-15T20:29:00.000+02:00

Faltaven dues fotos per penjar. De fet, les tres primeres haurien d'anar al primer text i les tres següents al segon text. Però internet és així.

Coma de Vaca (2)

2009-07-15T20:27:00.000+02:00

Segona part de la travessa. Sortim del refugi de Coma de Vaca enfilant-nos direcció est cap al coll de Tres Pics. A mida que anem pujant el sol comença a sortir i a dalt trobem uns cavalls enjogassats que també s'han llevat. A dalt del coll la vista és magnífica.
Pugem cap al Balandrau i a dalt la vista és magnífica, amb núvols i tot. Un cop tornem a baix el coll la vista és absolutament blanca i grisa i el vent fa olor de pluja. Fugim pista avall en direcció Tregurà, on el sol llueix esplèndidament. Des d'allà veiem tots els núvols acumulats sobre els cims que voíem fer. Sant Pere ens ha agafat mania.

Coma de Vaca (1)

2009-07-07T18:41:00.001+02:00

Primera part de la travessa que pretenia passar per tots els cims entre el Bastiments i el Gra de Fajol, passant pel Freser, Pic de l'Infern, Balandrau, Fontlletera i Pastuira.
Sortim de la carretera de Vallter pujant cap al refugi d'Ulldeter, que passem ràpidament pujant cap al coll de la Marrana. Allà tombem cap al Bastiments, pujant amb tranquilitat, no fos cas que ens canséssim a la primera.
Des de dal del Bastiments ja veiem com uns nuvolets molt bonics i fotogènics (però gens esperançadors) comencen a créixer una mica massa. Baixem fins al coll de Malinfern i allà decidim passar dels altres pics i baixar ràpidament fins al refugi.
Quan arribem al camí de baix ens comença a plour, poca cosa. A un qurt d'hora del refugi ens pedrega, això ja fa més mal.
Arribem massa d'hora al refugi, però, des de la finestra, contemplem la impressionant pedregada que cau i imaginem on seríem ara si haguéssim anat als altres pics.
Al refugi també trobem el Pere, el pastor, que ens explica que ja està acostumat a aquest temps i que les vaques no es queixen.